INTRODUCCIÓ

      Aquest anàlisi sobre el manteniment i desenvolupament de la llengua catalana en l'actualitat parteix de l'anàlisi que vam fer en 1970 sobre la Conservació de la llengua catalana entre els treballadors durant la dictadura franquista, assaig present en aquesta pàgina Web en el domini “Catàleg”. En aquest estudi esbossaré els mecanismes, seguint els esquemes enunciats en la citada anàlisi de 1970 de l'època franquista, que em semblen pertinents per a l'època actual i intentaré, afegint els esquemes apropiats als elements actuals, exposar una hipòtesi interpretativa de les tendències en el manteniment i desenvolupament de la llengua catalana actual.

        La percepció comuna o popular del creixement d'una llengua ve mediatitzada pels cànons actuals de prestigi i estatus. Així, per exemple, es considera que en la comunicació internacional l'anglès és més important que el xinès, o el rus, o el francès o l'espanyol, com a llengua científica l'anglès és més important que l'alemany o el rus o el japonès, el creixement i extensió de l'anglès és superior a l'espanyol o el xinès. Respecte a l'anglès podríem afegir altres percepcions que l'opinió pública admet però és fàcil observar que, almenys, són dubtoses i en tot cas no necessàries o enganyoses per mesurar el manteniment d'una llengua com el català. Decididament cal crear un conjunt d'eines per mesurar adequadament la dinàmica de la llengua catalana.

     Es considera que el manteniment o la reculada de la llengua catalana depèn, en gran mesura, de certes capes socials, en cada situació històrica decisives, protagonistes, dipositàries de l'ús de la llengua. Aquest afirmació ens aconsella examinar succintament el recorregut de la llengua vehiculada per aquestes diferents capes socials des de 1714. En aquest sentit en la investigació de caràcter diacrònic és molt important considerar que l'ús social escrit és relativament recent i molt lligat a les capes més afavorides. És més còmode investigar documentalment però amb la dificultat que així tindrem la versió d'aquestes capes cultes (i fins i tot de les classes populars però sota la seva òptica ja que l'ús de la llengua era oral per a aquestes classes populars) amb l'evidència que per al manteniment del català l'ús oral ha estat decisiu, especialment quan cal reconèixer que durant llargs períodes la repressió ha estat completa sobre l'ús escrit. Per cerciorar-se de la importància de la llengua oral en les circumstàncies citades no hi ha més que admirar la qualitat de la poesia en llengua catalana de finals del segle XIX ja que les seves fonts provenien de la llengua oral del poble que va saber mantenir durant aquests dos segles de plom la vitalitat de la llengua. El problema, òbviament, és el rastre d'aquesta llengua oral abans de l'aparició dels mitjans de registre sonor i fins i tot llavors discriminar les fonts pel seu origen popular. Però encara sent apassionant el tema i esclaridor en no pocs elements per a la nostra actualitat el nostre estudi es limita a l'època actual des de la fi de la dictadura encara que segueix vigent en aquest estudi el plantejament dels diferents comportaments lingüístics segons les capes socials i en conseqüència la funció social dels usos oral i escrit.

    Els processos immigratoris han estat molt importants per a Catalunya i decisiu per al  manteniment i desenvolupament de la llengua la seva adquisició per part dels immigrats. Així mateix el manteniment de la llengua entre el poble de Catalunya és capital, màxim quan l'ús de la llengua s'ha vist seriosament amenaçat per factors exteriors i agressius o per factors endògens per assimilació cultural i/o política de les elits dominants. Començarem per la immigració.

     Però, abans, cal precisar certs conceptes bàsics que utilitzaré:

I.- El primer és el criteri utilitzat per percebre l'avanç o reculada en l'ús d'una llengua. El més bàsic és l'indicador quantitatiu o demogràfic però això ens porta als diferents graus de l'ús individual de la llengua. Això es complica per l'ús cada vegada més estès del coneixement i ús de diverses llengües per la persona però, simplificant, es segueix utilitzant la distinció entre l'ús oral i l'ús escrit, tant en les variants de lectura/escriptura com a familiar/social.

II.- El segon és el reconeixement universal o en altres termes el seu estatut internacional.

III.-El tercer és el seu ús de vehicle de les ciències i arts com a expressió intel·ligible del pensament humà. Com a indicadors d'aquesta dimensió s'utilitza la producció literària, la investigació filològica, la divulgació científica, la investigació científica originada en l'àmbit lingüístic català i divulgada en la nostra llengua en igualtat de condicions, com a mínim, que les altres llengües.

IV.-El quart, important però relatiu i específic, és la seva utilització en els mitjans de comunicació de masses doncs no sempre és indicatiu del seu potencial inercial, entenent per això, que no hi ha necessàriament una correlació positiva entre l'augment o disminució en els mitjans de comunicació i l'augment o disminució de l'ús social de la llengua ja que els mòbils i mecanismes dels mitjans de comunicació responen a interessos tangencials a l'ús social de la llengua.

La utilització del català pels mitjans de comunicació és un mal indicador: quin dubte cap que la proporció de mitjans que usa el català respecte al castellà no és la proporció dels català parlants respecte als castellà parlants a Catalunya?  El mateix per a l'intercanvi internacional o ocupació científica. Però és això indicador de la reculada del català? De quin ús del català? 

V.- El cinquè és el grau d'autocomplaença. En el cas del castellà és notori l'esforç de l'administració de l'Estat espanyol, secundat per les institucions públiques en l'àmbit lingüístic, començant per la Real Acadèmia de la Llengua, de magnificar l'aparent creixement del castellà al món, superior al creixement demogràfic i mostrar el creixent interès en la població culta mundial, especialment la intel·lectualitat i l'estudiantil, a aprendre l'idioma i el seu entorn literari i normatiu, per a l'ocasió, òbviament, denominat espanyol.

Els dos grans exemples o proves que presenta l'administració espanyola a l'opinió pública poc exigent amb el rigor i versemblança de tals proves són: l'avanç de l'espanyol en EUA i l'amplitud de la xarxa de l'Institut Cervantes al món. En el cas d'EUA no hi ha tal augment demogràfic net doncs es tracta d'immigrants hispans que són en la seva segona generació assimilats a l'anglès amb la qual cosa és més seriós considerar un avanç de l'anglès per la via d'aquesta assimilació. En el cas de l'Institut Cervantes l'esforç econòmic és desproporcionat i dirigit més a donar una bona imatge de la importància d'Espanya al  món utilitzant l’àlibi de la llengua presentant-la com a universal. És una còpia de la política francòfona de mitjan el segle XX amb l’Alliance Française. Dit sigui de pas és que el grau d'autocomplaença és de signe oposat en els dos casos que ens concerneixen més directament, el castellà i el català. Per al castellà, llegeixi's l'espanyol, el missatge llançat per l'administració espanyola és sempre positiu i rebut com a tal per l'opinió pública espanyola, en canvi és negatiu o fatalista el missatge de l'administració catalana respecte a la llengua catalana i el seu ús social i rebut ambiguament per la població catalana. Dic ambiguament perquè si bé l'administració autonòmica cerca un efecte reactiu dels catalans davant l'amenaça de reculada en l'ús social, la immensa majoria de la població catalana pràctica i defensa, notòriament bé, la Llei d'Immersió Lingüística en l'educació al mateix temps que no fa de l'ús social del català i del castellà un element de conflictivitat, bé al contrari, ho percep i pràctica com un element de diversitat ciutadana enriquidora. Situant-nos en un nivell negatiu de l'autocomplaença en l'ús social del català solament podríem trobar dos àmbits on sembla indiscutible que el catalanoparlant tingui predomini: a les aules de l'escola i institut i en la pròpia família. Després podríem trobar altres àmbits de segon nivell: l'administració local, l'associacionisme cultural i nuclis urbans i rurals específics. Caldria elaborar una piràmide de l'ús social de la llengua, això sí, revisable periòdicament. 

L'adquisició de la llengua catalana pels inmigrants des de la transició política i el restableciment de la democràcia.

Immigració de procedència sud-americana i de llengua castellana d'origen.

     La composició lingüística de l'actual immigració és heterogènia. En els immigrants sud-americans, els més nombrosos, se segueix donant el mecanisme de la llengua castellana, llengua de relació comuna, com a transició cap a la llengua catalana de la societat a la qual s'integren però l'estatut social i oficial del català ha variat substancialment respecte al període de la dictadura. El castellà ja no és usat com un dels instruments de l'administració franquista. El problema és saber si solament amb el castellà ja s'aconsegueix la integració per a aquests immigrants, tant des de la seva pròpia percepció com la de la societat catalana. És evident que un element important per a la seva pròpia percepció és la del seu entorn veïnal i professional que al seu torn aquesta depèn del nucli poblacional del que es desprèn la importància de la seva situació geogràfica dins del territori. Aquesta és una petita mostra de les característiques fugisseres i difuses del concepte integració, fet a mesura del a priori de l'observador. Avançant per aquest terreny minat caldria distingir i és molt important, entre integració i identitat i no és, evidentment, una qüestió semàntica ja que la llengua catalana és un element bàsic de la identitat nacional catalana i el castellà, serà moltes coses, però no forma part de la identitat nacional catalana, malgrat la formalitat de la cooficialitat de les dues llengües en l'Estatut de Catalunya i d'alguns teòrics que s'esforcen a vestir constructes de supranacionalitat. Crec que està fora de dubte que la dimensió identitària és el factor decisiu en el manteniment i desenvolupament de la llengua catalana des del Decret de Nova Planta però, afortunadament, en l'actualitat ja no és l'únic factor a sostenir la necessitat de l'ús de la nostra llengua ja que és evident que el català també és utilitzat per persones i estaments amb nul·la o escassa característica identitària catalana encara que, indiscutiblement, segueix sent indispensable. Més endavant en l'estudi dedicaré l'atenció a enumerar i analitzar alguns altres d'aquests factors.

    En la democràcia actual, sense la dictadura que va pretendre fer de la llengua castellana un element més del centralisme franquista, com hem afirmat més amunt, hem de distingir acuradament entre integració i identitat nacional i més específicament, dins del conjunt de diferències que existeixen entre aquests dos conceptes, l'element llengua catalana. Cal insistir que aquesta diferència és essencial per a la immigració sud-americana de parla castellana. No cal confondre a partir de la semblança de les circumstàncies lingüístiques amb la immigració de la resta d'Espanya ja que les diferències o referències identitàries són molt diferents. Ja vam veure en l'estudi sota el franquisme que pel fet de la proletarització dels immigrants procedents de la resta d'Espanya i donades les característiques centralistes de la dictadura l'adquisició de la llengua catalana tenia un important component motivacional antifranquista al mateix temps que era un factor determinant en la integració. És important recordar que, segons insistíem en aquest estudi, per a l'adquisició de la llengua com a element d'integració era suficient amb entrar en el que denominem l'esfera de la llengua, limitada, essencialment, a la comprensió i ús oral, que era el propi de la classe obrera catalana de l’època ja que la integració es realitzava a través de la seva proletarització. Segurament, avui dia, l'esfera de la llengua ha de ser més exigent doncs l'escola obligatòria ha elevat el grau de suficiència i ho ha estès a l'ús escrit. Més endavant intentarem detallar l'esfera de la llengua necessària o suficient actualment per als immigrants sud-americans i segurament haurem de distingir les generacions ja que han transcorregut els anys suficients com per conformar la segona generació. Això permetria conèixer i precisar, assumpte extraordinari, la transició entre l'ús de la llengua oral i la llengua escrita, observable en cohorts poblacionals reals i successives. Seguint amb l'anàlisi de la integració i identitat, a part de que ja no existeix el franquisme encara que si el centralisme, els immigrants sud-americans posseeixen una identitat nacional pròpia i a més variada segons el seu país de procedència i és més que probable que l'idioma castellà sigui un factor important de la seva identitat nacional (encara ho complicaríem més tenint en compte les llengües aborígens dels seus països).

    Aconseguida la integració, la identificació nacional requereix l'ús de la llengua catalana, almenys, respecte a les relacions socials. Però tornant a la integració el problema és si per a aquests immigrants sud-americans des de la dimensió de la llengua la seva integració social en la societat catalana s'aconsegueix ja amb l'ús de la llengua castellana. Aquest és un tema que avui anomenariem “líquid” doncs el concepte d'integració és ambigu, relliscós, mutant i multifacètic. Per encarar aquest tema cal entrar en la qüestió de les classes o capes socials. Durant el franquisme i anteriorment la integració dels immigrants significava la seva proletarització doncs aquests provenien de l'agricultura, del món rural espanyol, per als immigrants sud-americans succeeix el mateix? No podem afirmar això categòricament, lluny d'això. Hi ha diversos factors que desmenteixen que aquest mecanisme es produeixi actualment. La industrialització ha retrocedit sensiblement i els serveis han augmentat. Hi ha rams sencers de la producció com la construcció o la restauració en els quals és majoritària la mà d'obra immigrada amb minories d'obrers catalans. I actualment la crisi econòmica ha modificat aquests fets (més endavant intentaré analitzar els canvis provocats per la crisi). La majoria d'immigrants sud-americans provenen de la classe obrera industrial o de serveis i no pocs amb qualificacions professionals mitjanes i altes. No hi ha procés de proletarització en aquests immigrants doncs ja són treballadors de la indústria o serveis. No necessiten, socialment, als obrers o treballadors catalans per integrar-se, com a classe, en la societat catalana. Aquest fenomen ja ho coneixem per l'experiència de gran part de l'emigració espanyola cap a Europa en els anys seixanta on, fins i tot, com en el cas de Suïssa van arribar a constituir sindicats propis espanyols, doncs la majoria d'ells tenien una qualificació professional, motiu no menor pel qual eren requerits en aquests països industrialitzats d'Europa.

    Donades aquestes circumstàncies la hipòtesi més plausible és que la identificació nacional és un dels factors inductores perquè els immigrants sud-americans estiguin motivats per a l'adquisició de la llengua catalana. Aquesta hipòtesi comporta explicar dos fets previs: la seva identitat original, impedeix, dificulta o facilita la identitat nacional catalana? i quina esfera de la llengua facilita l'ús social del català per a aquests immigrants? També inclouré en la hipòtesi que la identitat nacional, encara sent el principal factor no és l'únic i intentaré enumerar i analitzar algun d'aquests altres factors doncs és evident, com he al·ludit anteriorment, que la llengua catalana és usada per persones i estaments amb nul·la o escassa característica identitat catalana dins d'aquesta immigració sud-americana.

Continuarà amb el document n. 2.

Immigració de procedència subsahariana.

     La majoria d'ells són francòfons en el sentit de provenir de les antigues colònies franceses.

    En general l'esforç personal que necessiten per guanyar-se la vida és superior al d'altres immigrants, amb el que augmenta la seva motivació per practicar els elements que ells perceben com a propis de la societat catalana en  la creença que la integració els donarà més possibilitats de sobreviure i millorar. La llengua, evidentment, la perceben com un element gairebé decisiu en aquesta integració pel que, excepte excepcions, la intenten aprendre i usar amb entusiasme i que els seus fills escolaritzats l'aprenguin amb més profit. Per a aquests immigrants el bilingüisme és usual doncs ho coneixen i practiquen als seus països d'origen on el francès en l'àmbit popular comparteix amb les llengües aborígens. La facilitat lingüística d'aquestes immigració és proverbial i en termes generals igual o superior als sud-americans i xinesos. És freqüent que utilitzin ja en la primera generació el francès, la seva llengua ètnica, el castellà i el català en les seves versions orals. A més, a diferència dels sud-americans, magrebins, xinesos o romanesos, no formen nuclis importants on sense utilitzar el castellà o català puguin desenvolupar vida social, com és el cas dels altres grups immigrants, on fins i tot poden guanyar-se la vida entre ells com és el cas dels magrebins a certes zones de Catalunya o també, encara que menors de moment, dels xinesos.

Continuarà amb el documento n. 2.

Polèmiques sobre la llengua catalana.

Sobre la llengua i identitat.

Algunes opinions negacionistes.

     La més recent és negar que el domini de la llengua catalana sigui exclusiu de la identitat catalana o viceversa. Són dominis juxtaposats amb zones lliures d'un o l'altre. Però mentre que la llengua és possible mesurar amb indicadors quantificables i concrets, el domini de la identitat té uns contorns difusos i elements encara no ben determinats conceptualment. Amb la tècnica de la “representació social” per a la identitat catalana potser observaríem que la llengua no forma part del seu nucli dur o desborda aquest nucli i per a una proporció apreciable de persones a Catalunya és de segon ordre en la seva pràctica o bé ho practica correntment (per això és important la forma de “mesurar” l'ús del català) i no té la identitat catalana. Si fos així, com succeeix amb el castellà o l'anglès potser el català progressaria. Amb la teoria de sistemes, podem assegurar que la variació de la identitat com a element del conjunt llengua, fa variar aquesta?, i viceversa, no podem afirmar que la identitat catalana com a conjunt o sistema engloba diversos idiomes, és a dir, que l'element llengua conté diversos idiomes i no solament l'idioma català?

    Hi ha intents de minimitzar o fins i tot negar a la llengua catalana la seva funció de factor indispensable de la identitat nacional catalana en l'actualitat. Aquests intents vénen acompanyats de la insistència a considerar la llengua castellana també com un factor de la identitat nacional catalana actual. Aquesta consideració de situar a ambdues llengües en el mateix nivell i funció parteix d'una teorització sobre la cultura, dimensió indiscutible de la identitat, dins de la qual se situarien les dues llengües. (Cal recordar que Prat de la Riba considerava la llengua catalana com la mateixa nacionalitat i que al costat del Dret català són els elements bàsics que constitueixen la nació). La cultura és com un calaix de sastre i que juntament amb elements purament subjectius es troben altres elements concrets com les llengües però que el conjunt, la cultura, té el caràcter canviant i adaptatiu que la societat adopta segons els temps i circumstàncies. Així es parla de la cooficialitat, o que hi ha nacions la llengua actual de les quals llargament majoritària no és la històrica com el cas d'Escòcia però que això no li impedeix expressar la seva identitat nacional o altres identitats nacionals la llengua de les quals és també les d'altres identitats com el cas del Quebec o el dels països sud-americans. Se situa com a factor determinant de la llengua la seva funció comunicativa entre les persones, és a dir, s'usa com a argument, com menys reductor, que el substantiu és el grup de persones i no la llengua que utilitzen per comunicar-se; la llengua ha deixat de ser un sistema simbòlic que expressa i interpreta una forma especial i pròpia els valors d'una i per a una societat i que permet la percepció social de la realitat diferent i diversa. Així és fàcil legitimar un sistema polític autonòmic que considera que els dos idiomes, català i castellà tenen el mateix estatus i funció.

    Anant més lluny en la reflexió en el cas d'Escòcia, a partir del supòsit que la dimensió identitària bàsica per al desenvolupament de la reivindicació nacional moderna neix amb la formació de l'estat-nació podríem deduir que va ser composta per la burgesia escocesa parlant anglès. Suposant aquest fet a Catalunya, és a dir, l'aspiració de la burgesia catalana a l'estat català, màxim que la revolució industrial va tenir lloc a Catalunya abans que en la resta d'Espanya, podem deduir que en ser la llengua catalana la pròpia d'aquesta burgesia és la llengua catalana l'única constitutiva de la identitat…., en el moment en què cristal·litza i es manifesta la reivindicació nacional i en funció de la classe social. Es dedueix, doncs, que a mesura que a aquesta reivindicació s'afegeixen altres classes populars i adquireix el caràcter interclasse, obsessió dels independentistes, aporten les seves llengües pròpies compartint amb la llengua catalana el caràcter identitari.

    Un altre argument per maximitzar l'ús de la llengua castellana envaint l'espai de la identitat catalana i minimitzant l'ús del català entre la població catalana, és la teorització sobre la dimensió o condició “ciutadana” per a això s'utilitza la fal·làcia retòrica que el més ampli i universal és de rang superior. Així la llengua passa a ser un element divers dins d'aquesta dimensió superior de la ciutadania i serveix essencialment per comunicar-nos, la qual cosa en la pràctica resulta la pràctica eliminació de l'ús de les llengües minoritàries o la justificació per restringir el seu ús, a favor de les llengües, poques, de les identitats dominants o dominadores. (És una fal·làcia limitar la funció de la llengua a solament com a “comunicació”. El colonialisme (espanyol, francès, anglès) va fer de la llengua una de les seves més potents armes de dominació, especialment entre les elits)

 Continuarà amb el document num. 2.