En la postguerra, amb la seva desaparició de l’escola, privada dels mitjans de comunicació, amb el monopoli del castellà en les relacions públiques, semblava que la llengua catalana seria asfixiada sota el pes de la immigració i d’una administració importada.
La llengua catalana va passar a ser, en la pràctica, per la majoria del poble català i especialment pels treballadors, una llengua d’ús essencialment oral. L’obrer català parlava en català i escrivia (1) i llegia (2) en castellà en la seva immensa majoria. Dins del conjunt del poble català aquest fet era particularment cert a mesura que baixàvem en l’escala social, si bé, l’empobriment i segregació cultural a que la Dictadura sotmetia al poble donava una decisiva importància a l’idioma oral en relació a l’idioma literari i en relació inversa a l’ordre de jerarquia social. Era, dons, en termes relatius, el treballador el menys afectat per la carència del català escrit (3), encara que, en raó d’aquesta mateixa carència que al seu nivell era més absoluta, va ser el més directament exposat a la influència del castellà en el sentit que la pràctica escrita d’aquest, per mínima que fos, modificava, perjudicava el seu català parlat donada la característica indissoluble de la dualitat de l’oral i l’escrit posada en perill per la intromissió i impostura del castellà en el delicat mecanisme de la llengua (4).
Més importància tenia el bombardeig del castellà amb el seu monopoli de la radio primer i més tard amb la televisió, amb el seu atemptat directe a la llengua oral encara que atenuat, malgrat tot, per el caràcter evolucionador i assimilador de tota llengua. I molt més greu per a la llengua era la immigració ja que en la seva integració estava continguda, en gran mesura, el retrocés irreversible o l’arrelament decisiu de la llengua donada la tendència econòmica i demogràfica que mantenia la corrent humana vers Catalunya i amb el seu superior índex de natalitat.
I be, encara que la situació va ser critica per a la llengua, el català va continuant essent la llengua de la majoria dels habitants de Catalunya. Això volia dir que el català seguia tossut en parlar el seu idioma i per poc que sàpigues i pogués, escriure’l i llegir ho i que la massa d’immigrants, tard o d’hora, depenent de diversos factors, entrava en l’esfera de comprensió i us de la llengua catalana, especialment al nivell de la relació social, a manca, en la primera generació, de l’ús en la família.
Anem a plantejar el problema, per una més gran comprensió, sota dos aspectes: l’adquisició de la llengua catalana pels immigrants i la supervivència d’aquesta entre els obrers catalans.
El procés d’integració de l’immigrant a la societat catalana s’accelera extraordinàriament quan entra en l’esfera de la llengua i podem afegir que llavors estan reunides les condicions en que donades les circumstàncies històriques i polítiques de Catalunya aquesta integració condueix a la identificació nacional.
Entenem per “esfera de la llengua” l’espai lingüístic que segons les circumstàncies socials i polítiques actua com a factor en la definició de nació i a nivell individual condueix a la identificació nacional. Els seus límits són determinats per aquestes circumstàncies i poden abastar des de la simple comprensió de la llengua fins el seus us literari (5).
La integració de la immensa majoria dels immigrants no era més que la seva proletarització (6). I aquesta proletarització, com fenomen col·lectiu, es realitzava dins del proletariat català. La proletarització en el seu procés evolutiu, a partir del simple canvi de les relacions de producció fins la conscienciació dels seu nou estat conduïa a la seva incorporació i identificació amb el proletariat català. En aquestes condicions l’assimilació de la llengua catalana no era més que una de les característiques d’aquesta incorporació i identificació. La llengua facilitava a l’immigrant la integració i és, des del punt de vista de les relacions a l’interior de la classe obrera que es compren la “promoció humana” (7) com una de les causes. Vist d’altre manera, en la proletarització dels immigrants, al produir-se dins d’un proletariat definit, el català, les motivacions que l’impulsaven a l’aprenentatge de la llengua eren una conseqüència de la seva integració econòmica i social (8) i l’adquisició i l’ús de la mateixa era la sanció de la seva identificació de classe (9) i nacional (10).
És, dons, al nivell del proletariat, durant aquesta època, a on, essencialment, prenen cos les tendències d'evolució de la llengua determinades per la pressió de la immigració. Del manteniment de la llengua dins del proletariat català, del seu poder d'assimilació dels immigrants, dels seus lligams de solidaritat, de la seva organització i cohesió, depenia, entre altres coses, i en gran part, la conservació de la llengua (11). Del proletariat depenia, no solament la conjuració del perill que per a la llengua constituïa la corrent immigratòria si no, a més, la possibilitat de que aquest perill es transformés, en el contrari, en la millor oportunitat d’arrelament i expansió que la llengua catalana hagi pogut tenir durant el segle XX. Tanmateix és evident que aquesta tasca no era exclusiva de la classe obrera, per més que les circumstàncies li van posar en aquesta situació. És una tasca nacional a la que totes les classes tenien compromesa la seva responsabilitat. Solament un organisme nacional pot determinar i conduir una política eficaç en aquesta matèria.
Entre l’immigrant en vies d’integració i l’obrer català la superposició de les dos llengües no jugava un paper discriminatori ni oposava barreres a l’evolució lingüística de l’immigrant degut, essencialment, al bilingüisme de l’obrer català (12). En la seva integració, l’immigrant entrava en l’esfera de la llengua catalana (13) pel fet de que, al nivell obrer, aquesta era una llengua essencialment d’ús oral, circumstància que el permetia salvar l’obstacle dels seu nivell cultural i el seu desconeixement de la llengua escrita. És a dir, solament amb l’assimilació de l’ús oral la integració, a nivell obrer, era suficient, reforçat pel fet abans indicat de que la llengua escrita era per tots dos el castellà (i en aquest nivell obrer és de molta menys importància).
Recapitulant: en les circumstàncies de la dictadura, dins del proletariat a on se situa la integració, l’immigrant podia trobar l’accés a la llengua segons les seves possibilitats pel fet determinant de que solament el seu domini de l'ús oral ja el situava dins dels límits lingüístics en els que podia identificar-se amb l’obrer català i a través d’ell amb la societat catalana.
La massa d’immigrants en vies d’integració i d’assimilació, serveix de pont als nous vinguts. En les aglomeracions en les que la immensa majoria d’habitants són d’origen de parla no catalana, com certs barris de Barcelona, Terrassa o Sabadell, el contacte dels nous vinguts amb la llengua catalana (fora del lloc de treball o d’altres circumstàncies) es fa a través dels antics. Aquestos, encara que no l’utilitzin en família, marqués d’aquesta manera, és a dir, en l’exteriorització del coneixement encara que oral del català, una certa diferència o si es vol, l’explicitació d’un progrés de la seva situació actual respecte a la que era a l’arribada a Catalunya. A l’interior de la massa d’immigrants en moviment vers l’assimilació lingüística, es produeix una corrent interna de transmissió i incentiu, pel fet de la pràctica del català, que va des dels més antics vers els nous, de l’interès vers el català i dels nous vers els antics transmetent el reconeixement de la integració en camí de reeixir i per tant d’una situació nova en tots els ordres. És en aquestes condicions i en aquest tipus de població que el bilingüisme és de tipus positiu per a la llengua catalana ja que es fa en detriment del castellà al mateix temps que facilita la coherència del conjunt de la població. Aquest fenomen no es donaria per si mateix, pel sol fet de l’existència de dos llengües en contacte. És evident que són els factors socioeconòmics i polítics els que propicien aquesta situació. Podríem deduir que en aquestes condicions el castellà és una llengua de transició, però no avancem conclusions; tractarem aquest aspecte més endavant.
Podria pensar-se que aquest mecanisme lingüístic a nivell del proletariat que permet als immigrants utilitzar el seu castellà com a transició degut al bilingüisme del català i que l’aprenentatge oral del català ja li permet integrar-se degut a l’ús essencialment oral que l’obrer català fa de la seva llengua, s’ha repetit des de sempre a excepció del període de la II República, o al menys, des de que la integració de l’immigrant significa la seva proletarització. De fet, l’originalitat del franquisme consisteix en que va mantenir artificialment una situació lingüística que abans neixia, essencialment, d’unes condicions socials i econòmiques que mantenien a l’obrer fora de la corrent cultural i de difusió, és a dir, de l’idioma escrit i literari i dels mitjans de comunicació i opinió. Però ja durant el franquisme i lligat al creixement de la resistència al franquisme de la classe obrera això ja no era possible i la pressió de la llengua oral va conduir a la necessitat urgent de recuperar el domini literari i “oficial” i que aquesta necessitat era fortament ressentida pel conjunt de la societat catalana i especialment per la classe obrera.
El franquisme no solament va mantenir unes condicions lingüístiques fora d’època que van facilitar la integració de l’immigrant si no que va obligar a la classe obrera a recuperar l’equilibri de la llengua ja que era, precisament, en el seu si que es produïa una forta tensió.
Algunes conseqüències d’aquesta tensió podem deduir-les dels fets següents: el bilingüisme creixent en la classe obrera, la castellanització de la sintaxis, l’intercanvi de mots d’un idioma a l’altre, una certa confusió ideològica entorn de les classe i la llengua, la burocratització del castellà, la utilització de les llengües com a criteri d’estratificació social i la possibilitat de discriminació. Aquesta llista és incompleta i aproximada en els seus enunciats. Un estudi sobre aquest tema obriria noves perspectives.
Una de les conclusions que podem deduir és que essent la situació altament conjuntural i per això inestable, solament podia mantenir-se la tendència favorable al català a nivell obrer a condició que el obrer català mantingués l’idioma, és a dir, que continués essent per a ell una necessitat el seu ús, esperant que la situació política canviés permetent recuperar l’escola i els mitjans de comunicació i amb això la unitat de la llengua. Dons bé, aquesta “necessitat de l’ús” anem a intentar definir-la a continuació amb la supervivència de la llengua entre els obrers catalans.
El català és la llengua habitual de la majoria dels obrers catalans, ara i durant el franquisme. Aquest és un fet ben establert. Però l’opressió política i sindical del règim vers la classe obrera venia doblada a Catalunya amb la imposició d’una llengua determinada: el castellà.
Encara que aquesta imposició del castellà sigui per tot el poble català, adopta formes diferents segons les capes de la població, o millor dit, les formes i llurs conseqüències són diferents encara que, en general, la seva aplicació formal sigui aparentment uniforme. És evident, per posar un exemple, que la supressió del català en la Universitat va tenir unes conseqüències immediates diferents per l’obrer que per a la burgesia. Fos molt interessant estudiar en detall aquestes diferencies.
Aquesta imposició va produir una situació de conflicte entre les dos llegües. Els sectors a on es manifestà aquest conflicte van ser variats. La llengua catalana va oferir una resistència d’intensitat també variable segons els sectors.
Les motivacions polítiques i socials en el si del proletariat van ser un factor important d’aquesta resistència. La determinació dels sectors a on la superposició de les dos llengües va ser conflictiva en relació amb la presència del proletariat, seria, al límit, una de les claus que ens permeten l’anàlisi de les causes de la supervivència i manteniment de la llengua catalana entre els obrers malgrat la corrent immigratòria. Però abans s’imposa certes reflexions amb caràcter d’hipòtesis de principi per a elaborar els conceptes i definicions indispensables.
Crec important destacar que el signe de la imposició del castellà pel estat franquista era totalment diferent de la imposició pel fet que representava la corrent immigratòria. Mentre que l’estat franquista amb la seva estructura, institucions i finalitats es col·locava en enemic del proletariat com a classe, la corrent immigratòria el venia a reforçar pel fet de la integració. Si be l’opressió lingüística, a risc de simplificar el problema, podia equiparar-se en els dos casos, les seves causes i efectes eren radicalment oposats.
Veiem aquestes hipòtesis:
No és que hi havia una correlació, administració-opressió, administració-castellà, castellà-opressió que expliqués l’actitud dels obrers en mantenir el català malgrat totes les pressions. Això seria oblidar la realitat dels antagonismes de classe així com faria inexplicable la integració dels immigrants. La realitat és més complexa.
Naturalment per aprehendre la totalitat de la realitat tindríem que aprofundir en l’anàlisi de l’ús del català que experimenta l’obrer català. Per això, prenen la suficient distància tindríem que examinar els antecedents històrics. Com he dit anteriorment, posar en relleu la importància capital que va tenir la formació de la classe obrera dins de la comunitat catalana al començament de la industrialització provenint de les ciutats i del món rural català i abans de l‘arribada dels immigrants que després es van incorporar i esdevenir obrers catalans. La llengua catalana és, dons, consubstancial a la classe obrera en Catalunya. Encara que aquesta afirmació sembla inútil per evident des de la perspectiva històrica, és necessari utilitzar-la com un fet de principi quan es pretén analitzar la situació durant el franquisme amb l’existència d’una massa considerable de castellà parlants entre la classe obrera, amb una administració de parla castellana, etc.
Es te que distingir entre la llengua “oficial” (tal com era definit l’ús del castellà pel franquisme) i les llengües “naturals”, és a dir, les que són utilitzades per una massa més o menys important de persones com és el cas per les dos llengües a Catalunya. És en “l’oficialització” d’una de les llengües “naturals”, el castellà, que una administració determinada (la franquista) volia inserir i legitimitzar la seva presència en la nació catalana (14).
L’argumentació que va utilitzar el franquisme per justificar-se va ser molt variada. Des de l’afirmació de la superioritat del castellà com a llengua de cultura, passant pels motius “utilitaris”, fins la defensa dels immigrants, tot li va servir per intentar amagar la seva voluntat d’hegemonia, la utilització d’una llengua com instrument de poder, la seva impotència finalment. La voluntat de la imposició del castellà als catalans no és el règim franquista qui la inicia (en tot cas li hauríem d’atribuir el més gran grau d’insistència i violència) si no que podem remuntar-nos a Felip V almenys. Seria molt interessant un estudi sobre les causes d’aquesta actitud persistent i fer ressaltar el doble paper – a quin més trist – que la llengua castellana ha tingut que patir a Catalunya a través d’aquests tres segles: instrument de poder i coacció, objectivació del refús o de la diferència social.
Però, essencialment, a Catalunya el castellà era una llengua “natural” presa “estàticament”. “Dinàmicament”, el castellà era una llengua de transició, és a dir, utilitzada en el mecanisme de la integració (15) i que conduïa a una altra llengua “natural”, el català, que era estàtica i dinàmicament pròpia d’una societat que integrava a l’immigrant.
El castellà prenia, dons, un doble aspecte a Catalunya: llengua “oficial” i llengua “natural”. La “natural” utilitzada per la immigració i com a llengua comuna de transició. En aquest aspecte en inferioritat front al català pel fet de la integració i la “oficial” “fixada” per l’administració i identificada amb ella. Aquest aspecte “oficial” del castellà influïa perquè a l’identificar-se amb l’administració, s’accelerava la integració lingüística de l’immigrant al català.
Al dir “fixada” em refereixo a l’actitud de l’Estat quan considerava que no es produïa assimilació lingüística o que d’aquesta forma pogués evitar-ho. La seva actitud pot basar-se en les hipòtesis justificatives següents:
a) el castellà és l’idioma de relació entre les dos comunitats lingüístiques;
b) l’evolució i el progrés afavoreixen l’idioma que gaudeix de l’oficialitat, o vista d'altra forma, perjudicant l’idioma comdemnat a l'ús essencialment oral;
c) els immigrants troben en l’idioma “oficial” (que és el seu natural), una defensa contra l’assimilació lingüística; d) negació del fet nacional català reduint-lo a un regionalisme (quan més).
Aquestes hipòtesis són molt dubtoses i algunes manifestament falses, veiem,
Per la a) ací tenim la problemàtica social del bilingüisme; tenim que distingir varies comunitats des del punt de vista de relació lingüista i no solament dos; hi ha la catalana “indígena” o de base i a l’interior de la comunitat d’origen castellà hi ha varis graus d’assimilació que des del punt de vista de comportament lingüístic dona lloc a varies comunitats; en les més antigues l’idioma de relació és el català amb els catalans mentre que amb les nous vinguts és el castellà; a l’interior d’aquesta massa s’usa també el castellà amb l’administració – quin remei – i intenta ensenyar el català als immigrants encara que per això tingui que parlar castellà; per tant és fals afirmar que el castellà sigui l’idioma de relació per excel·lència; en realitat, en època normal, seria totalment el català excepte entre certes capes de la massa d’immigrants.
Per la b) en les circumstàncies de la dictadura podem considerar aquesta hipòtesis amb fondament; és evident que el règim practicava una política d’asfíxia del català; encara que es pot objectar que oficialitat no és sinònim de progrés i evolució; tanmateix resta per provar totalment aquesta hipòtesis.
Per la c), vistes les causes que obligaven a l’immigrant a abandonar la seva terra, no pot afirmar-se que l’administració al defendre el castellà en detriment del català contribuïa, a ulls de l’immigrant, al prestigi del castellà; des de un altre punt de vista, hauria que veure si, precisament el fet de que el castellà tenia aquest caràcter oficial, no era, a ulls de l’immigrant, un obstacle a la seva integració, màxim, quan aquest, degut a un mecanisme ben conegut, volia adoptar les formes i usos de la societat que l’acull; de fet, en aquest cas, el castellà era vist – i tractat – com una dificultat i no com una defensa ja que l’assimilació lingüística és inseparable de la integració.
Per la d) en aparença simple d’exposició i resposta, aquest argument amaga certs aspectes importants; partint d’una crítica a la tendència de considerar la llengua com el factor essencial de la característica nacional, aquest argument pretén arribar a la reflexió següent: no perquè el català fos privat de l’oficialitat o al límit tendia a ser marginal (llengua B), es tenia que considerar la nacionalitat catalana en perill; Catalunya és Catalunya encara amb la llengua castellana dins de la comunitat hispànica; per trobar una resposta adequada per aquest argument especialment recargolat, hauria que subratllar la importància capital que ha tingut – i te – la llengua catalana – i no pas una altra – en la defensa de la nacionalitat catalana enfront a la agressió de l’estat espanyol.
En aquestes condicions la conservació del català en el nivell obrer tenia una gran significació de refús de l’administració. L’obrer català “afirmant-se” en el seu idioma va trobar, a nivell individual, una forma, quasi be lliure de riscos, és a dir, fora de l’acció de la repressió, de “sentir-se” lluitant contra l’administració. En aquest mateix sentit, ajudant a l’assimilació lingüística de l’immigrant experimentava aquesta lluita; tenim en això una de les causes de l’ús del castellà com a relació amb l’immigrant recent. Aquest us de pont i transició del castellà era una resposta a l’empeny de l’administració d’imposar el castellà “oficial” (16) com intent d’estendre’l com llengua “natural” i transformar-lo en “dinàmic”.
El franquisme entorpia, en certa manera, l’inevitable fenomen de permeabilitat lingüística de la comunitat catalana als castellanismes, fent de l’ús del català una necessitat i un acte de resistència que si be per alguns tenia per causa la “invasió” immigratòria i per objecte la segregació de la mateixa, per a la majoria del poble català i entre ell la classe obrera tenia per causa el sistema polític i per objecte el restabliment de l’equilibri dins d’una democràcia avançada i progressista.
L’actitud de la classe obrera tenia doble importància tenint en compte que la inexistència de l’ensenyament obligatori i oficial del català dificultava enormement l’assimilació lingüística i per tant la integració complerta. La classe obrera trobava en la supervivència de la llengua catalana un arma eficaç contra la dictadura i també un arma de classe en la mesura en que amb la seva extensió entre els immigrants enfortia la seva unitat.
(1). Sense entrar en discussió sobre l’ortografia, diem que no escrivia en català sinó que escrivia en castellà en el sentit de que preferia escriure correctament el castellà a escriure amb faltes la seva llengua materna.
(2). Si llegia en català tenia que fer un esforç conscient degut a que el context escrit que l’envoltava (notes oficials, la premsa, la publicitat, en l’empresa, etc.) condicionava el signe lingüístic català en el sentit de que el “significant”, influït per aquest context de paraula escrita que li era estrany, empentava a l’individu a la “paraula” castellana en l’acte de la lectura. Veiem també amb això un dibuix del mecanisme de la influència del castellà escrit sobre el català oral, és a dir, quan la influència de la paraula escrita (castellà escrit) sobre el seu representat a través d’altra llengua que és la imatge parlada (el significant, català parlat), canvia aquesta última més o menys profundament per l’autèntic representat (castellà parlat).
(3). Carència a la mesura, tant de la demanda (en relació amb la llibertat d’expressió) com dels mitjans (en relació amb les institucions polítiques existents) per satisfer-la.
(4). Veure la nota 2. De totes formes, encara que la llengua i l’escriptura són dos sistemes de signes diferents la única raó de ser del segon és de representar al primer. Des del punt de vista del joc d’influència entre idiomes, el idioma A empleat oralment és de major influència que l’idioma B empleat escrit.
(5). En el cas de la simple comprensió s’entén que es tracti del cas en el que l’immigrant no hagi pogut aprendre a parlar la llengua (per edat avançada o per altres raons) però que impulsi a que els seus fills ho parlin.
(6). Entenem per proletarització de l’immigrant a Catalunya al pas del sector primari (pagesia) al sector secundari o terciari. En el cas d’obrers provenint del secundari o terciari (la minoria) significa la recerca de l’ocupació fixa o estable i fugida de l’atur i treball temporal. En general, les noves condicions de concentració industrial, de racionalització i explotació del treball, de relacions humanes, d’organització i lluita sindical, de vida col·lectiva, amb tota la càrrega de cultura i llengua de la societat que acull a l’immigrant així com les alienacions i frustracions de la mateixa, marquen el canvi qualitatiu d'estat social. El canvi de primari a secundari o terciari provoca una inadaptació de l’estructura psicològica de l’immigrant. Des d’aquesta òptica se situa la “promoció humana” que en la seva motivació bàsica no és més que l’esforç d’adaptació al treball en el sector secundari o terciari (pas de pagès a obrer).
(7). Veure Badia i Margarit. De totes formes hauria de expressar certes reserves sobre la “llengua de promoció humana” (el català). El problema hauríem d’enfocar-lo des de perspectiva de les classes socials, és a dir, que la “promoció humana” es tenia que situar, pels immigrants, en la seva proletarització, és a dir, que l’assimilació (no la imitació) del català com a promoció humana es situava a l’interior de les relacions de classe, a l’interior del proletariat, en la proletarització de l’immigrant i en la seva incorporació al proletariat català ja que, en definitiva, per l’immigrant la identificació nacional significava identificació de classe. És inútil precisar que ‘l’explotador”, és a dir, el “burgès”, era també català; malament podria l’immigrant fer-se una idea de la nació per sobre de les classes. A més, admeten que la “promoció humana” sense frontera de classe era el determinant hauríem d’admetre que existia una capa “privilegiada” (burgesia i intel·lectuals) “dipositària” del patrimoni de la llengua i d’això, admetre el concepte de nació que s’ha creat la burgesia. Encara que no tenim que subestimar l’atracció que la burgesia exercia sobre la distinció entre assimilació i ús de la llengua per un costat i la seva imitació d’ascendència social per un altra.
(8). És quasi be inútil repetir que era més la necessitat social i econòmica d’integrar-se a la societat catalana a través del proletariat el que impulsava a l’immigrant a l’assimilació de la llengua en tant que aquesta era un factor definitori d’aquella, que la seva curiositat o necessitat intel·lectual. Encara que és possible que, a nivell individual, una especial presa de consciència política motivi l’accés a la llengua, com també potser el refús d’aquesta assimilació en nom d’una determinada concepció política.
(9). Parlem d’identificació de classe en el sentit de la unitat de la mateixa ja que és evident que com en el passat la llengua potser un motiu de divisió. En aquesta adquisició tenim que veure, dons, una de les tendències unitàries, reflex de la solidaritat de classe.
(10). El fenomen d’identificació nacional deu observar-se, no solament com limitat a un home o a una vida, sinó a un procés de transformació social d’una corrent humana en el temps i en l’espai.
(11). No és inútil recordar que estudiar el problema de la conservació de la llengua i de les mesures que hagi que prendre no és el fi d’aquestes línies.
(12). El bilingüisme forçat del català no era cap avantatge des del punt de vista lingüístic ni simplement antropològic.
(13). Veure nota 8.
(14). No és que l’administració “representés” el castellà front al català. De fet l’administració de la dictadura, a nivell del proletariat oprimia a les dos comunitats.
(15). Com hem dit anteriorment, com a llengua de relació entre el català i l’immigrant mentre aquest no ha entrat en l’esfera de la llengua.
(16). Com hem dit anteriorment, l’administració volia, d’aquesta manera, legitimar-se. L’administració franquista per la seva arrel feixista es situava fora de tota representativitat nacional, fos aquesta castellana, basca o gallega. Era una monstruositat política completament buida de contingut nacional.