A continuació intentaré fer un llistat de les principals causes o raons esgrimides des de diversos camps i que intenten explicar les actituds proclius a l’oblit o desmemòria. Les divideixo en dos classes: les perverses i les comprensives. Les perverses són les causes o raons que expliquen els intents dels que volen que la societat actual oblidi. Les comprensives són les causes o raons que directe o indirectament expliquen les actituds de la població que sense cap lligam als interessos dels hereus del franquisme o de l’anomenat “franquisme sociològic”, pensa que l’oblit és el que convé.
- Van ser participants o còmplices de la dictadura i alguns dels quals van ocupar llocs de rellevància política durant la transició i desprès.
- Professen ideologies feixistes o autoritàries de dretes.
- Van participar en la repressió, des de la violenta fins la simplement patronal, acadèmica, cultural, religiosa. Malgrat que en 1977 van ser destruïts el fitxers dels col·laboradors, des dels assassins falangistes fins als confidents.
- Antics membres de institucions que van formar part constitutiva de la dictadura: Exèrcit, Movimiento, Cossos de Seguretat, Església.
- Amb la « Ley de Responsabilidades Políticas” de febrer de 1939 es va “legitimar” el pillatge de propietats i bens dels republicans o simplement “desafectos”. Se’ls confiscava el bens i se subhastaven. Moltes fortunes actuals provenen d’aquells moments i de la corrupció i lladronici posterior que el règim va propiciar. La memòria podria posar a la llum aquests fets i la justícia obligar a restituir el bens i les propietats.
- És evident que el pacte de silenci, oblit o desmemòria va ser imposat pels hereus del franquisme o dels que van gaudir de les avantatges de la dictadura per continuar tenint l’hegemonia en les condicions econòmiques i socials. Simplement, una llei de la Memòria amb el reconeixement de les víctimes del franquisme portaria a l’exigència de responsabilitats. Calia, doncs, que una de les condicions o regla de joc acceptada en la transició fos l’oblit i així va ser, acceptat i assumit pels demòcrates d’abans i durant la dictadura.
- El manteniment de la simbologia franquista es molt important i es veu amenaçada per la Memòria ja que donaria la seva autèntica dimensió i significació: la dels vencedors d’una atroç guerra civil provocada pels revoltats contra la República i especialment la de valors d’intolerància, fanatisme religiós i militarisme, estranys i aliens a la societat actual espanyola. Mantenint-los segueix donant la falsa impressió de normalitat i consubstancionalitat social. Un exemple és el “Valle de los Caídos” o els noms de carrers i places.
- La llarga durada de la dictadura va anant atenuant el record de l’època de repressió més dura i assassina.
- La por encara molt forta i que ha estat transmesa de generació a generació.
- Interessos electorals. L’antecedent el tenim en el pacte de silenci en les primeres eleccions democràtiques acceptant les regles de joc de la reforma política.
- Manca de protagonisme en la lluita antifranquista.
- Durant la transició va caldre l’oblit d’un passat massa conflictiu per no posar en perill l’estabilitat política d’un règim constitucional encara fràgil i aquesta actitud s’ha perllongat fins ara.
- Vivim en una societat i temps en que els canvis de tota mena se succeeixen acceleradament i en aquestes condicions aquest canvi accelerat ens obliga a l’oblit.
- Mitja Espanya va quedar a poder dels revoltats ja en el primer moment i a mesura que transcorria la guerra anaven ocupant terreny. Excepte a la zona centre amb Madrid, València i Catalunya que no ho van ser fins al final, l’exèrcit dels revoltats es va nodrir dels joves espanyols de tota aquesta Espanya. Pràcticament totes les famílies d’aquesta gran zona van tenir algun combatent en l’anomenat Exèrcit Nacional, és a dir, van ser soldats victoriosos els que van sobreviure i complimentats com màrtirs els que van morir en la refrega, forçats la majoria, segurament, com també ho van ser a la zona republicana. Parlar de la Guerra Civil no és sinònim de derrota o pèrdua de sobirania per a la majoria de la població d’aquesta gran zona. Van morir 400.000 persones en combat durant els tres anys que va durar la guerra. Segurament a prop de la meitat soldats de l’exèrcit franquista. En conseqüència deixem la Guerra Civil en pau que per aquí solament trobarem una altra confrontació. Després ja va ser una altra qüestió doncs la dictadura es va abatre sobre tot el territori i sobre tot el poble sense distinció.
- Hi ha la impressió que en definitiva els que van perdre la guerra i amb ella les llibertats les van recuperar amb la Transició. Els vençuts de llavors són els vencedors d’ara. Hi ha democràcia i llibertat i no dictadura, l’estat és laic, l’Església catòlica ja no té el poder educatiu i moral, tenim Estatut i ja no existeix una Espanya centralista. Tenim, doncs, el que vam tenir durant la República i indubtablement em millorat. El ressuscitar les dues Espanyes amb la memòria només ens pot perjudicar i donar bel·ligerància als nostàlgics del franquisme.
- Certs partits i moviments del camp democràtic també tenen responsabilitats històriques pendents que més val oblidar. Essencialment es tracta de la repressió al camp republicà i en la fidelitat d’alguns d’ells a ideologies totalitàries i antidemocràtiques.
- Per a una part de l’opinió espanyola influïda pel Partit Popular, però lluny de la dreta radical i compromesa en el desenvolupament democràtic d’Espanya, la memòria és, entre d’altres coses, l’enaltiment o mitificació de l’independentisme català i basc donat el paper rellevant que van tenir durant la República i segons la versió de la dreta tradicional espanyola una de les raons del Alzamiento Nacional.
- La diversitat i el pluralisme polític es considera avui dia per una majoria de l’opinió pública com un avanç democràtic i que en molts àmbits permet la governabilitat i impedeix el monopoli d’un partit. La memòria pot enterbolir aquesta consideració ressuscitant velles diferències i baralles.
- Un altre aspecte és que l’oblit és selectiu. Hi han períodes que es parla i d’altres molt menys o gens. Hi ha una teoria que intenta explicar això. Hi ha una relació entre la classe dirigent política i econòmica amb la recuperació de la Memòria. Actualment la classe dirigent prové de l’època del tardo franquisme, en conseqüència, podem parlar de la República, Guerra Civil fins al anys 50, però silenci per l’etapa en que van ser protagonistes. En la classe dirigent anterior, fa vint anys, silenci sobre la Guerra Civil. Seguint el raonament, haurem d’esperar la propera classe dirigent per conèixer a fons sobre el tardo franquisme.
Tomàs Chicharro