Julia Froilán
La memòria té grans condicionants, començant per les característiques psicològiques dels resistents antifranquistes i de les situacions excepcionals que van viure. Tenim que distingir si els relats són en primera persona o relats de relats o interpretacions dels fets sota el raser dels esquemes ideològics. Si la memòria té tanta importància és absolutament necessari esbrinar el subjectivisme i la fabulació. Alguns casos de impostura dels que s’han pogut descobrir ens obliguen a extremar precaucions i ser molt rigorosos en els anàlisis històrics.
| Conceptes bàsics utilitzats | ||||||||||||||||
|
També hi ha diferents formats
de memòria que es corresponen amb les formes més globals de representació de la
realitat. Podem distingir tres.
- les representacions
proposicionals que mostren les estructures característiques del llenguatge i la
seva funció principal està en la comunicació i transmissió de la informació.
Molt lligades a la memòria oral.
- Les representacions
d’imatges que mostren la percepció visual.
- Les representacions
lligades a l’execució de les accions. Són especialment rellevants quan se és
protagonista.
Les formes de representació
més estudiades són, evidentment, les lligades al llenguatge però les
representacions d’imatges desperten des de fa alguns anys un gran interès.
Els esquemes són paquets d’informació que serveixen per crear representacions. Són estructures tant de coneixement com d’actuació. Van a servir en la comprensió de l’episodi, en com es guarden en la memòria, en com se’n va a recordar, en com se’n va a jutjar la situació o les persones i en com se’n va a actuar.
Els esquemes tenen importància igualment per al testimoni que per a l’historiador o arxivista que recull, interpreta i arxiva la memòria. Naturalment la tècnica per tractar la informació és diferent per a un o un altre, ha de tenir formes adequades de pal·liar l’efecte de l’esquema en la mesura del possible o senyalar-lo com a tal destacant els seus efectes distorsionadors.
Un aspecte important d’aquests esquemes en la interpretació dels fets és la teoria de l’atribució que respon a criteris teòrics ben establerts per la teoria. Vegem, quan es fa una interpretació directa dels fets o implícita dins del relat descriptiu i ens remetem a les causes, es pren una posició d’atribució implícita o explícita. Per exemple, la guerra la vam perdre perquè vam cometre errors, perquè ens barallem, els comunistes van tenir la culpa o els anarquistes, fem una atribució implícita relativa en el cas que atribuïm la causa al bàndol republicà però no al nostre grup o creença i seria absolutament atribució interna si la atribuïm als nostres propis errors com a grup o ideologia. L’atribució externa és quan la culpa la té el bàndol rebel, els alemanys, els italians. De fet, moltes vegades vénen barrejades les atribucions però sempre amb un major pes en un sentit o en un altre depenent del caràcter del relator o del protagonista que ho explica. Això és bàsic per entendre, també les diferents escoles d’historiadors. Per exemple, entre els historiadors del franquisme, els historiadors franquistes, tant abans com actualment, gairebé tots o tots adopten una actitud d’atribució interna ja que van guanyar la guerra ells sols i ho van tenir va ser ajuda i sol ajuda. En canvi en els historiadors republicans és majoria encara que molt menys marcat que en els historiadors franquistes l’atribució interna. Vam perdre la guerra per la nostra culpa, encara que n’hi ha, bastants, que afirmen que va ser d’atribució externa, la van guanyar els alemanys i els italians. Seria interessant veure que èpoques aquesta atribució té més pes en un sentit o en un altre.
| Factors rellevants considerats | ||||||||
|
El factor més important i decisiu és el transcurs del temps. Observació aparentment òbvia però que estem obligats a aprofundir i detallar molt més. El temps és l’estructura que procura materialitat a dos aspectes absolutament decisius i que són: la memòria i la situació. La memòria com mecanisme de recrear una realitat o experiència i la situació com traductora d’aquesta realitat recreada al moment en què utilitzem aquest record.
Aquest temps no és una entitat astronòmica, regular, sinó amb el ritme que els esdeveniments viscuts creen en l’individu. Èpoques intenses amb un transcórrer del temps ràpid i èpoques anodines sense esdeveniments rellevants. Des del punt de vista de la memòria aquest temps amb emocions, vivències importants, crea empremtes més profundes. Però una història basada primordialment en la memòria dels seus protagonistes té moltes possibilitats de caure en el subjectivisme, és a dir, que els aspectes i períodes que el protagonista assenyala són aquells que li han procurat a ell una major càrrega emocional.
Al seu torn el temps crea el canvi en les situacions. O dita d’una altra manera, les situacions amb els seus canvis són les que indiquen el pas del temps. Necessàriament la situació quan es va produir el fet no és la mateixa que quan s’intenta recrear recordant que és una altra molt diferent. Un exemple molt clar ho tenim en els valors doncs cada època té els seus. Encara que hagi els valors considerats universals la situació els modela i qualifica. En conseqüència la interpretació que fem del relat de l’esdeveniment històric respon als valors del moment o situació actual.
A partir d’aquestes nocions bàsiques podem encetar millor la comprensió de la memòria de la resistència antifranquista que ens arriba actualment.
A efectes de l’acció repressora podem distingir els que hagin patit aquesta acció repressora directa i personalment en forma de detenció o presó dels que no hagin patit l’acció repressora directa i personalment.
Naturalment des del punt de vista de la credibilitat en el seu testimoni són més fiables els primers però no significa més importància en el testimoni, llevat que es tracti de la repressió personal.
És difícil fer una tipologia dels resistents. És pot fer des de la perspectiva dels mòbils ideològics del resistent o també segons la perillositat respecte a la repressió o d’altres. En aquests apunts jo proposo la tipologia que em sembla més adient en funció de la influència de la memòria i dels esquemes marcats per la situació històrica. Aquesta tipologia està basada en les diferents etapes de la Dictadura ja que en decurs del temps va anant variant el seu model polític repressiu, no en quan les institucions repressives, ni en brutalitat ni arbitrarietat, sinó en el grau d’aplicació i selecció. Per exemple, els resistents religiosos catòlics i repressaliats no van sorgir fins l’allunyament de sectors de l’Església respecte al règim i especialment desprès del Concili Vaticà o la especial duresa de la repressió i anys de condemna pels comunistes.
L’acció de la resistència, bàsicament, era reactiva i/o proactiva, és a dir, com reacció a un estat policia, repressor i usurpador i/o com recerca a un canvi de societat, encara que en no poques ocasions una cosa implica l’altra. Per exemple, vaguista com a conseqüència de reivindicacions salarials o de condicions de treball i estudiant enquadrat en una organització socialista revolucionària. També el vaguista pot formar part d’un partit revolucionari i l’estudiant reivindicar un sindicalisme estudiantil.
Al seu torn la resistència
estava mediatitzada per l’evolució del propi règim, factor important donat la
considerable durada de la dictadura.
Seguint aquesta lògica, en línies generals, la resistència durant el període 1939/51 és majoritàriament reactiva ja que busca la restitució de la República i els drets que ella emparava. Durant el període 1952/55 la resistència s’esgota i esdevé pràcticament nul·la fora d’accions individuals o poc rellevants i desconegudes. En canvi el període 1956/75 és proactiva amb la incorporació a la resistència de les noves generacions que no han viscut la guerra civil i l’aniquilació o neutralització dels anteriors resistents i que busquen un nou estat democràtic i per a la majoria de resistents socialista o comunista.
| Resistent: persona
que ha realitzat tasques dins d'organitzacions antifranquistes o
realitzat accions antifranquistes i susceptibles de sanció repressora,
per donar fi o oposar-se a la dictadura. Esbòs de perfils dels resistents durant el franquisme. | ||||||
|
L’aparell repressor, lleis i acció policial i militar en primer pla però també infinitat de mecanismes socials, ciutadans i morals (amb el Sindicat vertical, porters, serens, vigilants, alcaldes de barri, capellans, etc.) per a sol citar aquells capaços d’actuar físicament amb funcions repressores, va ser variant a l’uníson amb l’evolució del règim, augmentant o disminuint i de manera selectiva sense cessar un instant i fins i tot sobrevivint dos anys al dictador.
En el terreny de la individualitat cal tenir en compte l’afany de protagonisme que el resistent vol tenir o es creu en el dret de tenir-lo a la societat actual però amb els mèrits d’èpoques passades. Moltes vegades és com una revenja o frustració per com ha fet de poc després d’aquesta època. És freqüent en persones que han patit repressió en el període immediatament posterior a la Guerra civil i que s’han passat la major part del franquisme en hivernació. Encara que depèn en gran part del caràcter de la persona s’estableix una espècie de proporció inversa en l’èmfasi del relat que la persona fa de la seva experiència: com més temps en hivernació més gran és el mèrit en el seu relat, és a dir, a menys lluita, en espai de temps, més importància es dóna en el seu relat al temps que emfatitza el període que va tenir lloc la seva actuació sempre buscant, com protagonista o partícip, ser testimoni de fets de canvi o fites històrics. És curiós observar com, per exemple, l’enorme quantitat de fundadors de CCOO sorgits dels relats quan, objectivament, van ser relativament poc nombrosos i circumscrits a determinades empreses. També apareixen nombrosos voluntaris de les milícies antifeixistes en el 36 o clandestins sindicalistes anarquistes en el decenni dels 40 i fins i tot guerrillers que, si seguim els relats, no tenien més enllà dels 12 anys quan lluitaven en el maquis o que tenint la propietat de la ubiqüitat lluitaven en diversos llocs a la vegada.
Però de tot això parlem a través, no de les fonts, sinó dels investigadors que han recollit aquests relats per documentar els seus hipòtesis sobre la nostra història. De manera aclaparador majoritària han estat els historiadors aquests investigadors. Ho han fet de dues maneres principalment: mitjançant la història oral i mitjançant els documents dels resistents (memòries, octavetes, butlletins, etc.). En línies generals aquestes fonts han estat recollides de manera, per dir alguna cosa, francament deficient i han donat lloc a errors en el relat historiogràfic quan no en la interpretació d’aquests fets. S’ha trigat molt a recollir amb metodologia adequada aquests relats sense comptar els possibles de la gent que ha anat desapareixent sense deixar rastre, mai més ben dit, però també perquè a mesura que transcorre el temps la situació canvia més i per tant la interpretació (destinada a les nostres generacions) d’aquests fets es farà amb criteris i valors propis d’aquesta situació tan allunyada de l’original.
Ací manca disposar de teories amb pràctiques contrastades que objectivessin les interpretacions. La teoria de la recepció amb la distinció entre lector implícit i lector històric podria servir per aquest objectiu.
Entre els historiadors i intel·lectuals dedicats a la MH podem assenyalar esforços de tipus individual o col·lectiu. Entre els esforços col·lectius, fora de les intencions partidistes o ideològiques, s’observen, en sentit ampli, dos grans vessants: la dels historiadors que volen donar-li un sentit immanent a la seva investigació històrica, no sol explicar la història sinó intentar comprendre-la o interpretar-la, per exemple, encara que ja no està de moda, la història des de l’anàlisi marxista, el materialisme històric o des de la perspectiva estructural. Són aquells que intenten trobar lleis o regles implícites a l’esdevenir històric i en conseqüència traslladar al present les experiències del passat. Això es nota quan utilitza expressions com la “memòria col·lectiva” “valors”, és a dir, sempre intenta trobar conclusions que es desprenen de l’anàlisi històric i que siguin perfectament vàlids per a una interpretació de la realitat, del present, fins i tot del futur, una espècie de neomarxisme o neoestructuralisme.
Dins d’aquest vessant això seria un aspecte, un altre aspecte són els polítics que utilitzen la MH per col·locar al franquisme com una anomalia, com una agressió a l’evolució democràtica de la societat. L’estructura de l’evolució democràtica de la societat seria l’Estat de dret, l’Estat típic de les tres columnes: el legislatiu, l’executiu i el judicial, com la forma més rodona d’Estat democràtic i en el qual el poble s’expressa i és propietari de les seves decisions. Aquests polítics intenten amb la MH des legitimar el bàndol vencedor de la Guerra Civil, perquè, evidentment es legitima l’Estat polític democràtic actual i per tant el franquisme va ser una anomalia històrica que cal condemnar en nom d’aquesta visió de l’Estat democràtic natural.
La segona vessant són els intel·lectuals en sentit genèric, aquells que intenten reflexionar, pensar, comprendre la societat, els moviments socials i polítics. A aquests intentem veure’ls com a grup, com col·lectiu, com escola, quan, de fet, com intel·lectuals són individualistes, per definició. Un intel·lectual elabora a partir de la diversitat, a partir de la diferència, aporta, crea, intenta ser diferent per aportar. Com a exemple d’aquest complex grup d’intel·lectualitat podem assenyalar dues proves. L’últim número de la revista del Col·legi de Llicenciats de Catalunya que està dedicat a la MH; i el número 28 d’Idees que està editada per la Generalitat, que pertany a una col·lecció dedicada als intel·lectuals, també està dedicada a la MH.
| La transmissió El relat o narració | Seqüència de la transmissió i recollida | |||
|---|---|---|---|---|
| - Quan és protagonista o testimoni - Quan no és protagonista ni testimoni. - Normalment en el relat intervenen l'element descriptiu i l'element interpretatiu. - Els esquemes actuen fortament sobre l'element interpretatiu. - Tendència a l'exageració: subjectivisme, egocentrisme, faulació. - Tendència al minimalisme: victivisme, culpabilització, inhibició. | Fase a: Succeeixen els fets. Són observats, en el millor dels casos directament per protagonistes o testimonis. Fase b: Llevat que hagi una recollida de dades electrònica (i això és recent en la història) la recollida documental es fa temps desprès. Ja tenim dos descripcions possibles dels fets: la que es produeix realment i la que es recull de primera mà. Fase c: Es conserva en forma documental i escrita sota normes (periodístiques, policials, notarials, etc.), totes elles sota esquemes aliens o artificials als fets, això en el millor dels casos, en el pitjor queda en la memòria d'aquests testimonis o dels seus successors. Fase d: Segons l'oportunitat o moda o necessitat social o política són recuperats i reinterpretats quan no modificats textualment i en la majoría dels casos amputats i reduits. |
Cal distingir en el relat dos aspectes. El primer és quan es refereix a fets autobiogràfics en els que ell és protagonista o testimoni i l’altre aspecte és quan explica fets que no és ni protagonista ni testimoni: Aquests serien els aspectes descriptius, així mateix, cal veure l’aspecte interpretatiu dels fets que també es divideixen en dos: interpreta els fets en els quals ha intervingut com protagonista o com a testimoni i l’altre interpreta fets en els no ha intervingut ni com protagonista ni com a testimoni. Normalment en el relat intervenen seqüencialment (els dos elements: explico els fets i els interpreto), però l’historiador quan els recull deu separar-los acuradament ja que la interpretació depèn dels esquemes cognitius o de valors que posseeix l’individu i com hem vist anteriorment aquests esquemes varien segons la situació i aquesta al seu torn segons el temps. En resum, l’acostament a la representació dels fets és més fidel en la descripció que en la interpretació.
Perquè es faula. De fet quan una persona expliqui o relati cal que aquest relat sigui congruent, sigui una història. Hi ha un encadenament de causa a efecte, és a dir, que la història tingui un argument. Si hi ha trencaments en l’argument, és a dir, que hi ha un efecte sense causa llavors faula, inventa, menteix. Una altra raó de faular és el seu protagonisme que pot ser afirmatiu o negatiu. Afirmatiu és quan la seva actuació va ser o la fa decisiva, la fa patent. Negatiu quan la fa desaparèixer, no va estar, no va fer res. Evidentment perquè no vol responsabilitzar-se o associar la seva presència en el desenvolupament dels fets.
Quan he afirmat que cal distingir entre si s’ha estat o no present com protagonista o com a testimoni en un esdeveniment, en el cas de no haver estat cal veure que fonts ha tingut en aquest esdeveniment. Ens tenim que remetre a la veracitat o a la comprovació que s’ha fet de les fonts, per exemple si les fonts són una persona que hagi assistit a aquests fets és més fiable que si ho ha llegit. De totes maneres si les fonts han estat sotmeses a la memòria normativa o proposional, és a dir, a la memòria que té ja esquemes d’interpretació establerts, aquests esquemes depenen de la situació i temps. Insisteixo distingir les fonts, si són directes perquè són bé de protagonistes o bé de testimonis o de fonts documentals o d’interpretació o de llibres. En els dos casos però especialment en el segon estan sota el filtre d’uns esquemes establerts.
Es col·loquen en llibres d’història, manuals, efemèrides, fins i tot calendaris i en tot cas són instrument d’anàlisis per a teories, programes, etc., però no del moment en què es van produir aquests fets sinó en el moment en què es recuperen. Això és important perquè la història sempre ha estat una matèria estratègica i profundament ideològica, no els fets en si sinó la ciència històrica.
Quina és, doncs, la missió o la incidència més efectiva de l’arxiver/a en aquest procés? Llevat que es del cas molt improbable que l’arxiver/a es trobi en el lloc dels fets i tingui tots els mitjans per gravar i recollir en la seva integritat la descripció dels mateixos (això és obra del periodista que cada vegada més deu dotar-se dels mitjans i metodologies dels arxivers) el moment seria recollir i fixar la descripció en la fase b, cosa que normalment deurien o intenten fer els historiadors que fan investigació o dedicats a la història social.
Normalment l’arxiver/a cita l’origen i fonts del document que arxiva i poc més en el sentit de ser fidel amb el fet original, en la fase c. Això és totalment i absolutament insuficient, no només el no acostar-se, mitjançant un procés de deconstrucció a l’element original sinó que, per la pràctica actual, el que es transmet més fidelment són els errors i tergiversacions dels fets produïts, en gran part, en la fase d, però no només.
Julia Froilán Oviedo