Observacions sobre l’aplicació a les Ciències Socials.

El repte de la prospectiva estratègica és molt temptador per a les ciències socials una vegada que s'intenti partir de bases científiques, especialment per a dos àmbits concrets de les esmentades ciències socials: la Psicologia social i la Sociologia. Cal afegir altres dues disciplines com l'Antropologia social i la Pedagogia que posseeixen també característiques adequades.
De fet depèn dels objectius que es pretenguin assolir en cada escenari futur. Des del punt de vista metodològic poca cosa cal tenir per norma obligatòria o indispensable. En aquest sentit la forma més freqüent és sobre cada projecció futura plantejar dos o tres escenaris (p.e. optimista, pessimista i en alguns casos el normal). Donat el caràcter especulatiu, l'imaginari col·lectiu, per exemple, en la literatura, pot ser un revelador eficaç a condició, clar està, d'interpretar-ho correctament. 
      Hi ha dos aspectes bàsics que cal considerar com premisses:
            L'eix temporal.
            La complexitat com a conseqüència, entre d'altres, de l'enorme quantitat de variables que comporta. 

És evident que essent el temps el continu o el factor, dels dos bàsics, temps i espai, que prenem com a mesura o variable independent, no tenim suficient amb la mesura astronòmica del temps o dit d'una altra manera aquesta mesura és irrellevant en la majoria dels esdeveniments socials. La uniformitat i la igualtat dels intervals temporals és una racionalitat aliena a l'esdevenir humà.
Cal comptar amb la resistència al canvi i que moltes vegades, organitzacions o agents segueixen igual o canvien molt poc, en clau d'adaptació. La nova situació es prefigura amb elements que realment poden canviar i altres que no canvien (p.e. Església Catòlica o la Borsa o l'Exèrcit, etc., etc.)

En la prospectiva en comptes de buscar com serà això o allò caldria dir com veuran això o allò les generacions del futur ja que parlem de percepció més que no de realitat. Quan intentem fer prospectiva partim d'un present en el qual presumim que es dóna una sola i concreta realitat però en el futur les realitats possibles són infinites percepcions que, mitjançant les tècniques prospectives intentem limitar.